Em produeix una certa incomoditat. No sé si ve arrel de la configuració dels elements de la pintura, els colors o a causa la incertesa que em produeix no saber què representa. És un pla detall de quelcom més ampli o és simplement una obra que no té com a objectiu representar res en concret? És a dir, vol simplement mostrar i esperar la reacció/ interpretació?. Representa alguna cosa real o és fruit de la imaginació?
En observar-la aprecio que hi ha diferents dimensions aparents, noto un relleu, com si la zona més blanca volgués atravessar el quadre, destacar de la resta (el fons). És curiosa, m’intriga. Vull trobar-hi un significat i alhora em costa obervar-la. Imagino com seria apreciar la textura que observo en carn i os. Seria humida i tova com la llengua? o dura i rugosa com el plàstic? Tot i la incertesa, aprecio aquesta obra com un art abstracte que convida a conèixer la ment d’un mateix i explorar quines interpretacions sorgeixen en observar-la i, alhora, en compartir l’efecte que ens produeix, ens adonem de la diversitat de pensaments que existeixen i la infinitat de possibilitats d’interpretació d’una imatge. Sent això últim una reflexió extrapolable a qualsevol àmbit de la nostra vida. Aquesta reflexió em convida a pensar que en les persones diagnosticades amb TEA, succeeix una necessitat d’imposar una forma de comunicació que es considera l’ estandaritzada simplement perquè és la tendència de la major part de la societat/població. Tot i això, a partir de la recerca, sabem que ells/es mateixos/es (els TEA) tenen la seva particular forma de relacionar-se amb l’entorn i les persones o objectes que el conformen. Per tant, no hi ha una única possibilitat de comunicació sinó que hem d’estar oberts a la idea que la normativitat dictada per la societat no exclou la existència d’altres formes de ser, de comunicar-se. També cal destacar que el fet que existeixi la singularitat del pensament envers l’efecte que produeix l’obra, ens convida a tenir en compte la singularitat de les persones diagnosticades amb TEA, el fet que cadascuna, tot i compartir característiques comunes, és caracteritzada per una singularitat que la les fa úniques, i, per tant, no hi ha espai per la generalització.